Mourinho: un dolent de pel·lícula
Un cop més, la parròquia blaugrana està d’enhorabona. Una altra eliminatòria contra l’etern rival, i una altra vegada l’equip català elimina el club merengue. Fins aquí tot normal, com de costum. Sobre les excel·lències tècniques de Messi, Xavi, Cesc, Busquets, etc., no cal dir res més. N’estic fermament convençut que serà d’aquí algunes dècades, amb el punt de vista de l’historiador, que arribarem a comprendre amb exactitud fins a quin punt aquest equip és quelcom d’excepcional.
Però per ser veritablement heroics cal quelcom més que talent, qualitat, bonhomia i honor. Cal un enemic digne de ser combatut. Fa temps vaig sentir una teoria que, com a escriptor, em va fascinar: tot gran heroi necessita un arxienemic terrible, que faci lluir la seva tasca. Prenem per cas els superherois de còmic:
Batman duu a terme una bona tasca evitant robatoris i assaltant bandes de mafiosos i traficants de drogues, però aquestes són amenaces que la policia podria solucionar si ell no hi fos. Els seus creadors ho sabien: si l’heroi encaputxat es dediqués només a combatre delinqüents comuns, seria poc més que un policia amb mal gust per a la moda. Però existeix el Joker. El pervers Joker és capaç d’inventar estratagemes que posin en perill tota la ciutat de Gotham, de vegades fins i tot el món sencer. És cruel, maquiavèlic, psicòtic, sinistre, abominable… i per això el món necessita Batman: per no caure en les mans del geni criminal del Joker.
El mateix passa amb tots els personatges d’aquest tipus. Necessitaria Camelot la vàlua del Rei Artús si no existís l’amenaça de la bruixa Morgana? I França els tres mosqueters si el Cardenal Richelieu no amenacés la pau del país? No, esclar que no.
Per això, com a barcelonista, estic fermament convençut que la Història ens ha fet un favor col·locant José Mourinho a la banqueta del Real Madrid. L’equip de Guardiola meravella el món sencer amb el seu futbol de toc, el famós tiki-taka inigualable. Ha guanyat una enorme quantitat de títols, inclosos la Copa d’Europa i el Mundial de Clubs, i encara en guanyarà molts més. Tenim el millor entrenador del planeta, el millor jugador i el millor equip. Però si el rival no fos alhora poderós i abominable només seriem com en Batman quan lluita contra lladregots de pa sucat amb oli. En Mourinho ens ha donat l’única cosa que ningú més ens podia donar: un enemic odiós digne de ser combatut.
Pensem-hi: és natural que a qualsevol aficionat al futbol li resulti antipàtic l’entrenador de l’equip contrari. Quan els entrenadors del Real Madrid eren en Pellegrini o en Juande Ramos tampoc queien gaire bé als aficionats blaugranes. I és natural que Guardiola, Rijkaard i tots els entrenadors del Barça resultin antipàtics als madridistes. Però en Mourinho va més enllà.
L’inefable José Mourinho és un personatge realment odiós: És capaç de menysprear el propi Real Madrid i menystenir els seus socis i aficionats; és antipàtic i maleducat amb els periodistes (fins i tot amb els de la premsa madridista); incentiva la violència sobre el terreny de joc, desembocant en accions deplorables com les del carnisser Pepe; és tan prepotent que contínuament cerca excuses de tot tipus (els àrbitres, la sort, el dopatge…) per tal de no admetre les seves derrotes…
Estem parlant d’una persona que ha arribat a convertir-se en una caricatura de si mateix. N’hi ha prou amb veure com es comporta en les rodes de premsa, o amb recordar el seu posat de delinqüent de suburbi en agredir Tito Vilanova, per saber que estem parlant d’un individu que va més enllà de la rivalitat esportiva. En Mourinho fa la sensació de ser un personatge de ficció, com el Joker o el Cardenal Richelieu, dissenyat expressament per a reunir qualitats que el facin repulsiu i alhora perillós, convertint així les victòries de l’heroi en gestes llegendàries.
Per això, al meu parer, el barcelonisme sempre estarà en deute amb ell. La seva perversió fa que derrotar-lo sigui molt més que guanyar un partit entre Barça i Real, entre Barcelona i Madrid. És la batalla del bon futbol contra el resultadisme amoral, de la pedrera contra el talonari, de la honestedat contra el deshonor… en definitiva, del Bé contra el Mal.
Podria haver-nos tocat tenir-lo nosaltres com a entrenador, i que a l’etern rival el dirigís un home de casa, culte i humil que aconseguís que amb jugadors de la pedrera el Madrid fes un futbol admirat a tot el planeta. Però no ha estat així. Als catalans ens ha tocat tenir en Pep de part nostra i que l’enemic recorri a un personatge menyspreable que embruta la Història d’un club com el Real Madrid.
Gràcies, Mou. Tu fas que cada dia sigui necessari tornar-se a posar la caputxa de Batman i sortir a patrullar en les fredes nits de Gotham City.
